Et sents angoixada pel diagnòstic?
El dia de visita mèdica et genera estrès?
T’havies adonat que respirem sense adonar-nos que respirem?
Sabies que podem mesurar la nostra qualitat de vida mesurant la qualitat de la nostra respiració?
Doncs si, respiració se sustenta per una base fisiològica bàsica, és una de les funcions vitals més importants i és un acte inconscient i involuntari, a més és un dels principals indicadors de salut.
La respiració ha de ser natural, lliure i harmoniosa. A causa de les condicions actuals de vida (estrès, ansietat, falta d’exercici, vestimentes i postures inadequades…), en respirar solem fer-ho de forma accelerada i superficial. Un ritme respiratori normal ni tan sols arriba a omplir per complet els pulmons. A més la respiració sovint es veu deteriorada per l’aparició de bloquejos funcionals en el nostre aparell respiratori. Aquests bloquejos poden aparèixer per malalties físiques, emocionals o per hiperactivitat mental, és a dir, una activitat descontrolada dels nostres pensaments i una mala regulació emocional.
Respirar de forma correcta i profunda proporciona beneficis a nivell fisiològic (a través dels moviments que provoca la respiració profunda, els òrgans abdominals, i el cor reben un massatge gràcies al moviment de la part superior del tronc, s’estimula la circulació sanguínia a tots els òrgans); a nivell digestiu aporta major quantitat d’oxigen als òrgans digestius millorant així el seu funcionament. El sistema nerviós millora el seu estat, inclús el cervell, la columna i els centres nerviosos.
La respiració lenta, profunda rítmica, redueix els batecs del cor, relaxa la musculatura, estimula la tranquil·litat mental, la serenitat i afavoreix a la relaxació i concentració.
Coneixes quins tipus de respiració existeixen?
L’abdominal o diafragmàtica, la toràcica o intercostal i la clavicular o alta.
Una respiració completa és la integració de les tres en una.
Imaginat que el nostre tronc superior (clavícules, pulmons i abdomen) és un vas. Igual que quan posem aigua a l’interior d’un vas, aquest s’emplena primer la part baixa, després la mitja i després l’alta; la respiració és igual; primer s’emplena l’abdomen, després els pulmons i per acabar les clavícules. Anirem a desglossar-ho una mica;
La respiració abdominal o diafragmàtica:
És una respiració essencial, donat que el diafragma és considerat el nostre segon cor. És la manera de respirar innata, reflecteix un estat d’equilibri i harmonia en general. Quan un nen petit està dormint, veiem com en inspirar l’abdomen s’eleva i en espirar descendeix; el seu pit roman passiu, la seva respiració flueix fàcilment i sense talls. És eficaç per a deixar anar la tensió muscular i posar consciència en la zona pelviana.
En el primer moment d’inspiració, l’abdomen s’infla. El suau descens del diafragma ocasiona un massatge constant i eficaç en tota la massa abdominal. A poc a poc tota la part baixa dels pulmons s’omple d’aire. És essencial inspirar i espirar pel nas i mantenir la musculatura abdominal relaxada.
La inspiració ha de ser lenta i silenciosa; si ens escoltem significarà que estem inspirant massa de pressa. A l’espirar els pulmons es buiden i ocupen un lloc molt restringit. Després d’haver buidat a fons els pulmons, la respiració exigeix posar-se en marxa de nou. El ventre es relaxa i comença el procés de nou.
L’ideal és exercitar la respiració diafragmàtica tombada d’esquena, ja que aquesta posició afavoreix la relaxació de la musculatura abdominal. Podem col·locar una mà sobre el ventre, aproximadament en el melic i poder així seguir el moviment abdominal.
La respiració pulmonar, toràcica o intercostal:
La respiració toràcica consisteix a inspirar, expandint la caixa toràcica i en exhalar aquesta retorna al seu punt de partida. Els músculs intercostals són els encarregats de realitzar el moviment d’expansió i contracció. Aquesta és útil en determinats moments o integrant-la amb les respiracions abdominal i clavicular, però no és recomanable fer-la habitualment, ja que no aconsegueix una ventilació pulmonar òptima.
La posició recomaneu per a treballar-la és assegut, mantenint sempre la cintura abdominal contreta mentre s’inspira. Per a prendre consciència d’ella, podem col·locar les mans a banda i banda de la caixa toràcica. En inspirar i espirar s’acompanyaran els moviments, sentint-los àmpliament.
La respiració clavicular o alta:
La respiració clavicular o alta, consisteix a respirar amb la zona superior dels pulmons. Inhalant s’eleven les clavícules i les costelles superiors, mentre que l’abdomen i el diafragma romanen passius; exhalant es relaxen les clavícules i el pit descendeix.
És la respiració més superficial perquè requereix un màxim d’esforç per a obtenir poc aire. En les persones amb tensions nervioses, predomina aquest tipus de respiració.
La respiració completa:
Podríem dir que la respiració completa és el mètode més eficaç per a ventilar totalment els nostres pulmons, assegurant-nos la màxima aportació d’oxigen, així com el buidatge total de l’aire.
Aquesta senzillament consisteix en la suma íntegra de tots els tipus de respiració nomenats anteriorment (abdominal, toràcica i clavicular); per això, hem vist cadascuna per separat abans d’integrar-les entre elles.
Hem de centrar tota l’atenció en l’acte respiratori que sempre ha de ser pel nas. Tant la inspiració com l’espiració seran silencioses, lentes, contínues i còmodes. Així és la respiració ideal.
Si estàs interessada en saber i conèixer més amb profunditat algunes tècniques de respiració; contacte amb mi (sara@sarapons.org) per saber quan serà el proper taller d’eines i recursos per la gestió i comprensió de l’estrès on treballarem alguna d’aquestes i moltes altres estratègies terapèutiques.
Espero que la informació et sigui útil i t’ajudi.
Una abraçada,
Sara
